Terrorisme Global

He sentit esgarrifança en assabentar-me d’un nou atac terrorista, dut a terme per avions nord-americans i de la coalició aliada, els quals van bombardejar el passat divendres dia 22, un poblat de la província d’Herat, a l’oest de l’Afganistan, provocant la mort de noranta civils, la majoria nens.

Cap més comentari.

Hipocresia

He rebut algunes correccions sobre la regidoria què ocupava el representant del PSC- PSOE de Sant Cebrià; algú m’ha dit que va ser la d’educació, algú altre m’ha dit també la d’urbanitzacions...
Seria fàcil substituir la paraula de l’escrit anterior i aquí no ha passat res, però no ho faré, i serà així perquè quedi patent la manca d’informació a la què estem sotmesos entre d’altres coses què aniré afegint més endavant.

Avui vull criticar la hipocresia amb la què ens tracten, amb un descaro insultant i en la línea més pura del PSOE dels últims temps, totalment contradictori en les seves paraules i els seus actes.

Critiquen obres, negocis amb privilegis, la falta d’un repetidor per veure en condicions la televisió, i una llarga llista...

Volen fer veure que en tots aquests anys, els quals han estat socis de govern no s’havien adonat? Que tot això ha estat deixadesa del govern municipal únicament en aquest últim any? Que les aberracions urbanístiques tant del poble com de les urbanitzacions és cosa només d’aquest últim any?

Ara que s’han quedat fora del govern, que no obtenen beneficis, ens informen de tots aquests temes, ara es posen al costat dels veïns, ara actuen en el nostre benefici.

Ara posen a disposició dels parcel·listes de les urbanitzacions plantilles per fer recursos d’alçada perquè no ens cobrin impostos extres.

Quina hipocresia!

Ja no recorda la excoordinadora d’urbanitzacions i, per tant, tot el grup del PSC-PSOE, quan alguns veïns presentaven queixes, recursos d’alçada, impugnacions de les assemblees, etc., perquè denunciaven que es portava tot en una línea il·lícita. Ja no recorda que llavors ens va titllar de morosos públicament al butlletí “Fem via”, que qualsevol del seu grup aprofitava junt amb els seus socis qualsevol reunió per titllar de moros a qualsevol veí que no estigués d’acord amb l’espoli sofert.

Si ells defineixen de vassallatge l’actual govern, jo tinc un dubte per qualificar-los per la seva hipocresia, ja que podria ser perfectament tant de feixista com d’estalinista. En tot cas, els cedeixo a ells el plaer d’escollir.

La “crisi econòmica”: una gran estafa per a la classe treballadora

El desenvolupament de l'economia mundial, també l'espanyola, mostra que la manera de producció capitalista basada en el creixement pel creixement, no persegueix la satisfacció de les necessitats socials i humanes, sinó exclusivament la recerca de la rendibilitat i el benefici de l'empresariat. Aquest creixement, sense finalitats socials, representa el tret característic i alhora més criminal i violent del capitalisme: la precarització més absoluta del mercat laboral, la condemna a l'atur, a la pobresa i a la fam a milions de persones (fam en més de 40 països pel simple fet de l'especulació amb els aliments bàsics o l'energia).

En els països rics, no existeixen límits polítics, ètics o socials ni per als governs ni per als organismes que han creat per a dirigir el món (FMI, FAO, BM, Comissió Europea, OMC, etc.). L'única llibertat que existeix és la llibertat del capital. Sobre la base d'aquesta llibertat, provoquen les crisis econòmiques com, quan i on els interessa, emportant-se per davant les il·lusions, les energies o la vida de les persones.

Des de CGT pensem que les crisis econòmiques no succeïxen a l'atzar o sense motius, sinó que responen a criteris i estratègies calculades per a continuar amb l'especulació, l'explotació, l'expoli o la esquilmació dels recursos naturals i de la classe treballadora.

A la CGT, entenem que els treballadors i treballadores no som els responsables, no compartim i menys assumim que la crisi econòmica actual, l'hàgim de pagar els de sempre: la classe treballadora i la ciutadania, resignant-nos "impàvids" a la gran mentida i gran estafa que suposa aquesta economia de mercat, ara globalitzada.

Passades les eleccions polítiques, a l'estat espanyol, la crisi apareix amb tota la seva cruesa, després d'un cicle econòmic basat fonamentalment en el creixement especulatiu del totxo i els serveis, una sobreexplotació de la mà d'obra, tant espanyola com immigrant, un sistema de relacions laborals on els drets dels treballadors han estat anul·lats per la llibertat de circulació dels capitals sense traves ni límits, sense un estatut protector del treball i uns sistemes públics que, des de l'habitatge fins a la sanitat passant per l'educació, l'energia i el transport, han estat lliurats al "lliure mercat i la lliure competència".

Les dades espanyoles de la crisi representen els pitjors indicadors socials de tota la Unió Europea:

- Gairebé un terç de les llars espanyoles són mileuristes, és a dir, prop de 5 milions de llars (llar = 2,1 persones).

- Les diferències entre la població més rica i la més pobra s'incrementen de forma alarmant. Les llars amb uns ingressos superiors als 35.000 euros anuals han augmentat el seu pes fins a 16,9% mentre que aquelles llars amb menys de 14.000 euros representen el 34,7% .

- La població espanyola que és considerada com pobra, se situa en el 20%, mentre a la UE-15, aquest percentatge se situava en el 16%. Això s'aprecia molt bé en la falta d'equitat i justícia en el repartiment de la riquesa.

- Els baixos salaris i l'alta precarietat en l'ocupació, expliquen en gran mesura que la població de rendes baixes (llars amb rendes inferiors a 14.000 euros) hagi augmentat a un ritme superior, el 5,4%, que el tram de població de rendes mitges (llars amb ingressos entre 14.000 i 35.000 euros anuals), que ho va fer solament en un 3%.

- L'índex d'atur no para de créixer, així com la inflació, les hipoteques, l'energia, l'IPC…

Per a CGT els responsables de la crisi són qui han d'assumir les seves responsabilitats i els costos, concretament, l'empresariat, les multinacionals, el capital financer i els governs i institucions que legislen i donen "cobertura democràtica" a aquesta gran mentida i gran estafa social.

CGT cridarà a la mobilització per a impedir que noves reformes laborals, noves retallades en els salaris, en les pensions, en les prestacions socials o els serveis públics siguin qui paguin una vegada més el desastre que representa el model capitalista.

L'autèntica crisi és la crisi del model de mercat lliure que impedeix una societat basada en la solidaritat entre les persones, la cooperació, la llibertat i la justícia social.

Salvarem la Vall?

Aquests dies he recordat especialment un dels fets què més col·lectius va reunir al voltant d’una gran taula i, el qual és motiu de reflexió constant, sobretot, quan anys després et tornes a trobar amb un tema en la mateixa línea especulativa.

Aquets fets es produïren a començament de l’estiu de 2004, amb l’okupació de Can Maymí, al carrer Lepant de Mataró. En aquelles reunions, els joves okupes denunciaven un projecte especulatiu molt ambiciós de l’Ajuntament de Mataró, on a l’actualitat hi són motiu de mobilitzacions per part dels col·lectius socials de la ciutat i de constants discussions als plens, com és el cas de Can Fàbregas per esmentar un exemple.

El silenci al començament d’algun grup era motiu de sospita i, la retirada posterior de les reunions va evidenciar, que como a socis de govern, no havien fet més que recopilar l’informació de què disposàvem per netejar la seva imatge i sortir mínimament esquitxats de les posteriors acusacions al govern de l’Ajuntament.

Per què trec aquest tema i quina és la reflexió?

Perquè l’experiència em diu que la plataforma “Salvem la Vall, Salvem el Poble” arriba una mica tard. Qualsevol pla especulatiu compleix un procés i, hem de tenir present que mai són a curt termini. Per tant, quan un assumpte d’aquestes característiques veu la llum, segur que la quitança està feta.

Per altra banda, el silenci del grup de govern i, que des de bon començament no s’ha pronunciat al respecte, evidencia les meves sospites de que tot està signat i vist per a sentència.

Que la NO confrontació del seu antic soci de govern, avui grup a l’oposició, el qual critica constantment els mitjans però mai les finalitats i, que de cap manera em d’oblidar que el seu cap de llista era l’anterior regidor d’urbanisme, els fa també còmplices i culpables de les meves sospites.

Per tot això, crec que la plataforma deuria d’orientar les seves reivindicacions a altres extrems i altres instàncies, a més de les que ja té en marxa.

PENSAMENT I ACCIÓ

No podem canviar el món si no comencem per canviar el nostre entorn. Pots passar-t’hi anys treballant per aconseguir un objectiu però si no trobes les persones i, no disposes dels mitjans adients, mai arribaràs a complir-ho.

La humanitat canvia amb passes de gegant, però, ho fa cap a la banda equivocada. Hem deixat que aquesta societat s’hagi abocat de ple cap a una globalització de pensament únic que retalla les llibertats i els drets dels homes en benefici d’uns quants mandataris que utilitzen els mitjans per confondre i manipular el pensament humà.

Tenim, doncs, l’obligació de difondre el nostre ideal i, hem de treballar per buscar els mitjans per portar a terme aquesta tasca.

Hi ha dos tipus d’idealistes, qui creu en una tesi i, qui a més de creure treballa per difondre-la.


Són aquests segons qui han de disposar de més suport per part de les organitzacions, ja que a la societat moderna ens trobem amb tota mena d’esculls que les doctrines que són afins o estan al poder son capaç d’inventar, utilitzant tots els mitjans que controlen per arribar a tothom i així complir els seus objectius.

Nosaltres ens veiem obligats a buscar noves formes d’arribar a la societat; a través dels centres d’estudis, premsa alternativa, xerrades, etz... Amb ells no només podem formar persones, sinó que els podem utilitzar també per difondre i posar, alhora, en pràctica el nostre pensament.

Així doncs, cadascú ha de posar el seu granet de sorra. No hem d’escriure en papers per desprès oblidar-los en un calaix; no podem atendre a un company amb problemes fent-li creure que som una organització combativa i, que han de començar una batalla per després deixar-lo en l’estacada. No, hem de predicar donant exemple.

Tampoc podem oblidar a la gent activa i amb ganes de canviar el món, gent què li agrada treballar per allò que creu i què pot arribar a més gent per aconseguir-ho.

Hem de pensar que de vegades la història ens dona oportunitats, però, per quan això succeeixi hem d’estar preparats. Tanmateix, si no es dona aquest cas, som nosaltres els qui han de provocar aquestes oportunitats.